“Poble” és una dansa creada amb la intenció de fer un reconeixement a tota la gent que ha viscut i ha treballat a Torrelles de Llobregat a l’inici del segle XX. Però més enllà del poble on tenim les arrels, pensem que aquesta dansa pot ser un homenatge a tota la societat de principis del segle passat que va viure en pobles petits i on les formes de vida i de relacionar-se poden tenir la seva traducció en els balls i les escenes que veureu a continuació.

La idea és mostrar, a través de certes pinzellades, com era la vida i els lligams socials dels nostres avis i besavis. No es vol fer un document històric, tan sols s’intenta fer una aproximació a la vida de l’època amb els mitjans que ofereixen les noves tecnologies i la dansa catalana d’arrel tradicional.

L’espectacle de dansa s’acompanya amb música i amb un muntatge de llums, sons i imatges i les danses es fonamenten en arrels tradicionals utilitzant com a base els punts de dansa catalana. Per la seva banda, la coreografia pretén que l’espectacle sigui entenedor, amb petits elements teatrals per situar millor l’escena on es desenvolupa la dansa. S’intenta transmetre el tarannà dels personatges d’una forma senzilla i espontània. És d’aquesta manera que l’obra vol ser com un fresc de l’època amb què es transporta l’espectador al moment que s’intenta representar.

Assaig general del "Llibre vermell" a Montserrat. Llibre Vermell es un espectacle de l’Esbart Sant Martí de l’Ateneu Torrellenc, interpretat i ballat pel cos de dansa a traves de tres coreografies, Stella Splendens, Cuncti i Mortem Festinamus i acompanyats per la música d’Electrica Dharma. L’espectacle, està inspirat en l’apassionant i venerable “Llibre Vermell de Montserrat”. Escrit al segle XIV pels monjos del monestir, aquest recull, entre altres relats, cants i danses que servien d’entreteniment pels pelegrins que hi anaven a passar tot el dia o la nit. Dels deu cants que s’hi troben, tres són canons a tres veus, dos són cants polifònics, i cinc són danses a “ball redon”. El que es vol expressar a traves de la dansa és l’esperit i l’estat d’ànim d’aquells pelegrins humils que anaven a venerar la Mare de Deu, i creiem que la barreja dels sons d’un grup de rock amb melodies medievals i les danses de l’esbart era un desafiament que no ens podíem deixar perdre. Així doncs, dos móns distants, del rock i l’esbart, s’han fusionat per unir també dos èpoques llunyanes, la del s.XIV amb la del s.XXI.

Amb el nom de Ball Cerdà es coneixen un gran nombre de balls que no s’assemblen en res uns als altres i que en molts casos no tenen cap altre relació que la de dur el mateix nom. La variant del ball Cerdà de Tremp, típica d’alta muntanya, és de les més interessants i gracioses de les que han arribat fins a nosaltres. Era un ball de cerimònia que es ballava durant la Festa Major. En primer lloc ho feien els fadrins i després s’hi afegia tothom.

Només se sap que es ballava fa més de cent anys, i que des del 1952 s’introduí com a final dels Pastorets. Aquest ball es va aprendre dels senyors Mas i Martínez en una representació feta al Casal Catòlic dels Germans de la Doctrina Cristiana de Manlleu. El Doctor Torrent de 72 anys, deia que el seu pare ja n’hi parlava quan era petit, i que hi havia un pastor que en sabia molt d’aquestes coses però ja era mort.

L'origen d'aquest ball es pot fixar en una antiga dansa guerrera, havent estat substituïdes les espases que s'esgrimien en l'antiguitat, pels bastons actuals. Altres autors li atribueixen un origen agrícola, fonamentant-se en què els cops que donen a terra, poden simular les tasques del camp.

En aquest ball de bastons el primer ballador és l’abanderat, duent una bandera a la mà esquerra i per tan només pot portar el bastó a la dreta. La música consta d’una entrada, el ball de bastons pròpiament dit i una sortida, la melodia de la qual és igual a la inicial.

Espècie de llancers i rigodons que es ballava en la festa anual que organitzaven els bombers de Barcelona al voltant de l’any 1800 en el Gran teatre del Liceu.

Dansa molt estesa arreu de Catalunya, ballada amb coreografies diferents i emprada en ocasions prou variades: com a iniciadora de la festa major, cercaviles, per a fer esquellots a un vidu nou casat, acomiadament d’un foraster i com a part de les caramelles. Antigament era ballat per homes sols amb uns camals ben plens de cascavells que calia repicar fort perquè deien que llur so espantava els mals esperits. Per aquest motiu, els caramellaires voltaven de casa en casa per a treure'n el mal i portar-hi els bons desitjos i auguris. Més tard s’hi afegiren les dones, que en molts casos es penjaven els cascavells a les faldilles, provocant també canvis en els difícils salts que executaven els homes. El ball que presentem, era ballat per la pagesia de Cardona que des de fa uns quants anys l'ha tornat a recuperar. Per a repartir les ballades entre la nombrosa població, es fa de forma alternativa entre les dues bandes de riu, aprofitant aquesta cadència biennal per a canviar el ball, atès que se’n conserven dues versions.

El ball de cascavells de l’Ametlla de Merola encara es ball actualment en aquesta població, per Pasqua Florida. És en ball col·lectiu d’homes sols, dirigit per un capdanser que porta la bandera i és qui comença les evolucions

Segons sembla aquesta dansa pot provenir d'un ball d’ascendència agrícola relacionada amb la collita del vi, igual als que es ballen pel Penedès i al Garraf.
Els cèrcols que porten els balladors tots adornats i encintats, són cèrcols de bota de vi. A Reus però consta que era propi del gremi de Cordillers.

Durant els carnestoltes havia sorgit aquest ball, que es considerava dedicat a les divinitats de la terra, trobant-se molt estès arreu d'Europa. A casa nostra més aviat es ballava per les festes majors, i concretament a la Garrotxa sembla que pot estar relacionat amb el gremi de teixidors.

Aquest ball d'origen gitano, es ballava a tot el Vallès amb motiu de celebrar el seu comerç de cintes. Amb un pal d'uns dos metres i mig d'alçada, s'agafaven totes les cintes i s'anaven trenant. Un cop acabat el trenat, s'havia de d’estrenar. Així doncs, si bé era molt vistós, també era força difícil de ballar.

A Castelló d'Empúries es ballava el ball de Confits el dimarts de Carnaval pel matí. Les parelles que desitjaven ballar, es reunien prèviament per a subhastar el dret a ballar en primer lloc. Seguidament sortien en cercavila voltant els carrers de la població encapçalats per la parella que havia guanyat la subhasta. La mainada també podia prendre part en el ball. Les dones duien unes bosses penjades de la mà plenes de confits que regalaven al llarg del cercavila. Els homes anaven carregats de confits de farina o guix que usaven tant per lluitar entre ells, com per llençar al damunt del públic que els contemplava. A d'altres localitats de la comarca de l'Empordà, s’hi havien ballat balls de confits de manera semblant a aquesta.

El dia de St. Pere, a l’ermita de l’Abellera, s’havia ballat el ball de coques, dit així perquè l’ermità venia unes coques rodones adobades amb mel, amb una nou al mig envoltada d’avellanes. A les darreries del segle XIX, per Sta. Úrsula, el 21 d’octubre, s’havia ballat aquesta dansa a la plaça del poble, convenientment il·luminada, havent sopat.

Aquesta dansa originària de Granollers es ballava durant el Carnestoltes. Consta d'una entrada molt comuna a tota la comarca del Vallès, la música de la qual, forma part del Ball de Gitanes.

El caràcter d'aquest ball és evocador d'una cerimònia destinada a honorar un heroi. Els ponts que els dansaires formaven amb les faixes sostingudes enlaire, recorden els arcs de flors i de ramatge per dessota dels quals havia de passar el guerrer triomfador, i la coloraina virolada de faixes i mocadors sembla evocar la visió de les banderes i gallarets presos a l'enemic, voleiant en senyal de joia per la victòria. Era un ball per homes sols, els quals anaven distribuïts en dues rengleres paral·leles; cada parell de balladors enfrontats, sostenien dues faixes per la punta, una a cada mà. El capdanser només en sostenia una, perquè a l'altra hi duia una bandera especial, utilitzada només per aquest ball.

Dins el repertori de tots els esbarts, sempre hi tenen cabuda alguna que altra fantasia. Tot seguit en presentem una que a molts de vosaltres us recordarà una pel·lícula molt divertida titulada "Siete novias, para siete hermanos". Doncs bé partint d'un ball d'aquella cinta es creà aquesta coreografia que ens situa en aquell temps i en aquell país.

Tal com el seu nom indica, alguna tribu de gitanos deuria introduir aquesta dansa a la nostra terra, deixant-la arrelada en la comarca del Vallès. Les "gitanes" no es consideraven pròpiament com un ball, sinó com un espectacle tradicional que es celebrava anyalment per Carnestoltes, en diversos pobles del Vallès. La presència de diferents colles pertanyent a diversos pobles, donava a la festa un sentit competitiu ja que cada una d'elles rivalitzava amb les altres, tant en la riquesa de vestuari, com ideant noves combinacions que fessin més atractiu i remarcable el Ball. És en les figures dels personatges d'aquesta dansa on podem veure més clar l'indici de l'origen bohemi, egipci o gitano de la dansa. Des dels seus orígens fins a com s'interpretaven posteriorment, tots ells van perdent caràcter, si bé mantenen algun aspecte del seu valor originari: * Els "Vells", tot i vestint peça llarga i barret de copa, van convertint-se en personatges graciosos, i arriba un moment en què se’ls presenta com a còmics. * En quan als diablons, ben aviat van anar perdent la seriositat del seu càrrec per convertir-se en una espècie de "bufons". * El "Capità de Cavall" era ja objecte de polèmica entre els tradicionalistes de l'època, car els defensors de l'autenticitat advocaven perquè el capità muntés un ruc. * El nuvi i la núvia, així com la resta de dansaires, formen el nucli del cos del ball, que, a través de moltes vicissituds, ha arribat fins a nosaltres conservant els punts i les melodies essencials del Ball.

Ball de pescadors ballat a les zones costaneres de Catalunya.

Antigament, a les comarques de muntanya del Pallars, la mainada arreplegava castanyes per totes les cases del poble, es feia una foguera on es torraven les castanyes i es feia un àpat comú. Al voltant d'aquesta foguera es ballava el ball de la Castanya, del qual hi ha diverses versions, tant musicals com coreogràfiques.

A Ulldemolins varies parelles de majorales, ballaven un cert tipus de jota en especial el dia en què les noves parelles rellevaven les antigues. Les balladores enfrontades i enlairant els braços, marquen amb gran agilitat el ritme de la dansa amb un puntejar de peus, fent giravolts i moviments de translació a costat i costat. Es de destacar que a diferència d'Aragó i València, la jota catalana no s'acompanya amb el repicar de castanyoles, sinó que, com el cas d'Ulldemolins, es fan esclafir els dits per tal d'anar seguint el ritme de la dansa.

Alguns autors el localitzen a Gurb, mentre d'altres el situen a Benavent i Talarn.
El joc que s'estableix entre balladors i balladores, que es concreta en una tria de la persona amb qui volen ballar, fa pensar en l'elecció de parella en el ball. Aquesta tria es designa mitjançant un mocador que es deixa caure als peus de la persona elegida, tot recordant que el mocador és una peça habitual en el galanteig i declaració dels sentiments amorosos.

Al poble costaner de Roses, antigament els pescadors amb les seves parelles ballaven una dansa a la sorra de la platja, com agraïment a la bona pesca del dia.
Acompanyaven el ritme del ball amb unes petxines molt grans a tall de castanyoles. Aquestes petxines anomenades nyacres, és el que dóna nom a la dansa.

El ball de Nyitus és una de les nombroses danses que es ballaven per Carnaval.
La duien a terme una parella de vells tot fent gestos estranys i grotescos, procurant que fossin com més estrafolaris millor. El vell imitava els gestos que la vella anava inventant.

La dansa de les Parres, basada en el cercle màgic de la terra, és la reminiscència dels seguicis etruscs i romans que feien al voltant dels camps per purificar-los i fer-los prosperar. Santificats per el clergat catòlic, era costum fer-ho després de tres dies d’abstinència i de processons que procedien a l’Ascensió, per promoure la fertilitat dels camps. Els homes i dones que treballaven la terra, sostenien en les seves mans uns petits arcs, molts engalanats amb flors o guarnits amb fulles de parra i raïms.

El ball de Pedretes, és un afegitó al final de l'acte segon dels pastorets.
Deu el nom de "pedretes" a les fustes que els balladors porten a les mans a tall de pedres i que colpegen rítmicament a manera d'instrument de percussió, com volent significar que l'alegria del cant i del ball primitiu s'esdevenia sense complicacions, amb elements simples i pròxims a l'home.

El mèrit en la interpretació d'aquesta dansa consisteix en el "trenat" o "creuat de peus", que equival a la paraula "entrenxat" usada en la terminologia de l'escola de dansa. El ballador que més en feia era considerat el millor, passant a ser considerat com el capdanser.
Aquesta part de punts era la més important, cosa que ens ho fa creure el nom donat a la dansa.

A Tortosa, era perillós per als nois passar per la vora de l'Ebre vers l'indret on rentaven les bugaderes. El pobre infeliç que podien arreplegar li feien les mil trapelleries.
Havia estat costum que les rentadores, tant de riu com de bassa, es lliuressin a petits balls i jocs entre elles al so de cançons alegres i diverses.
Per algun indret, el nom de MARGARIDETA o GARIDETA, és equivalent a rentadora en to festiu i familiar.

Dansa d'ambient humorístic que tenia lloc en festes on s’hi reunia força gent.
L'origen del ball l'explica una llegenda que diu així: " Ferriol era el capità d'una colla de lladres, que decidit a canviar de vida, ho comunicà als seus companys de malifetes, els quals prenent-lo per traïdor i covard el varen matar.
L'enterraren sota una bota del celler d'un hostal. Un bon dia l'hostaler va adonar-se que aquella bota no s'acabava mai, va treure-la i aparegué un braç amb el dit índex enlaire, tocant la bota. Després de cavar va trobar el cos incorrupte de Ferriol". Per honorar el Sant i manifestar la seva alegria, feu una dansa mantenint, això si, l'índex enlaire.

Ball de Carnestoltes molt lliure, que solia ballar-se a les masies dels voltants del poble. Els qui hi prenien part anaven disfressats i el ballaven en el corral o en una sala amb poca llum. La reconstrucció d’aquest ball va ser feta per en Carles d’Abàsalo, de l’Esbart Català de Dansaires, amb la informació que disposava en els seus arxius personals a més del testimoni viu de dues àvies d’aquest poble que recordaven haver-lo ballat.

A les comarques franceses properes als Pirineus, hi trobem una colla de danses que guarden gran afinitat amb les formes dels balls catalans. Hi ha danses com les "quadrilles", les "farandoles", les "bolangeres", ... que han influït en el nostre folklore en diferents moments històrics. Aquest és el cas d'aquesta dansa, que a la Catalunya Nord anomenen "CORRENDES" o "CORRENTES" i que correspondrien a les que al Principat s'anomenen "TOQUEN A CÓRRER" o "BALL DEL CÓRRER".

En termes molt generals podríem dir que, en els indrets on la Festa de Maig havia tingut molta importància, s'havia plantat l'anomenat Arbre de Maig. Els arbres escollits per aquest ofici sempre solien ser boscans.
A la darreria del segle passat, el jovent de l'Areny encara ballava al voltant d'un arbre que, segons la tradició, era l'origen del poble que s'havia format al seu voltant. Aquest ball era anomenat del Rogle.

Aquesta dansa és una de les moltes variants del “ball del rotllet o rotlletó”, que trobem a diferents contrades del país. La seva música, ben coneguda, descriu en certa manera l’evolució que va prenent el ball; cada vegada que la cançó indica que “el pomer perd una poma”, una de les parelles dansaires abandona el ball, fins quedar-se només la primera. Aquesta, solia portar un vestuari especial, que a les terres de la Conca de Tremp, consistia en una capa lligada a la cintura, un gran barret, i dos grans esquellots o campanes, que el noi feia sonar per la plaça, quan quedava com a única parella de la dansa.

Aquesta dansa només és referenciada per Joan Amades que la situa a l'Aplec de la Nou, al Ripollès, en la nota que apareix al Costumari Català. A l'obra que juntament aquest autor edità amb Francesc Pujol, el ball és situat a Matamala-Les Lloses. Tot i que apareix sota el nom de Ball del Xerrincó i no com a ball del Xarrancó, la descripció que els autors en fan és semblant a la descripció del Costumari Català.

A Reus durant la festa de Cap d'Any s'havia ballat el ball dels dotze mesos, figurats per vailets. Els que representaven els mesos de tardor i hivern, portaven robes fosques i gruixudes, així mateix els que simulaven la primavera i l'estiu les portaven primes i de colors clars.
Tots plegats evolucionaven a l'entorn d'un minyó que duia una llarga barba d'estopa i que volia significar el temps. Ell era qui manava i dirigia el ball, tot saltant al bell mig de la rotllana.

El ball Francès era una dansa festiva i desenfadada que havia fet les delícies dels nostres avis en moltes festes majors de la comarca de la Garrotxa. Sabem d’aquesta dansa que les parelles feien una alegre farandola en la qual contrastava la feminitat de les noies, amb la força i la braó dels moviments dels nois. Les aixecades de les noies, realitzades al acabar certes tonades, donaren al ball una estructura molt semblant a les corrandes. El ball, coreografiat per en Lluís Calduch i instrumentalitzat per l’Agustí Cohí, ha estat reconstruït de la informació trobada i que ens parla d’un dels últims llocs on fou dansat: a Beuda (la Garrotxa).

A St. Andreu de Llavaneres es ballava el ball Pla, que com tots els balls de Carnestoltes incloïa una espolsada.
Aquesta dansa està composada tant per l'espolsada, amb moviments de peus molt ràpids, com pel punt pla o punt pla de costat, on els moviments són més suaus i lents.
Tant per la seva música com per les seves coreografies, és una de les danses de Carnestoltes més cerimonioses que es coneixen.

El Ball Pla més que una dansa és una manera de ballar, manera de ballar que es feia present en els pobles de Castelló durant les faroles de festes i les revetlles quan el jovent gaudia de la dansa com element important d’animació i relació.
En aquestes ballades s’hi interpretaven els balls de llauradors, les danses de pelegrins, corroquines i seguidilles.

Aquest ball és una variant dels balls plans catalans, amb els quals es facilitava la coneixença i amistat de les parelles. Es podia ballar tant a la sortida d'ofici, com per a celebrar el lligament de bens i territorials. Dins del moviments característics d'aquesta dansa, trobem moltes variants coreogràfiques i musicals que fan que cada poble tingui el seu ball pla particular.

Durant el segle XIII, Europa es va veure assotada per una plaga de pesta que obligà a molta gent a emigrar cap el Sud. És per això que a Catalunya hi varen fer cap tribus de gitanos de Polònia i Hongria, que es repartiren per totes les comarques.
Dins les festes que celebraven durant la Quaresma, en el dia de Carnestoltes ballaven el ball denominat "Ball de Gitanos". Era un ball totalment competitiu entre els homes, perquè cada any incorporaven una part més al ball, a poder ser més difícil, per tal de poder competir amb altres tribus de diferents comarques. D'aquí deriva que a cada comarca es representa de diferent manera i amb diferent melodia.
Amb el temps la música es va anar adaptant als nostres instruments, mantenint però les castanyoles.
El ball , és molt vistós i força distret, ja que consta de diverses parts, en les quals se’ns hi representa un casament.

La Vall d'Aran posseeix una fisonomia i una llengua pròpia, és a dir tot allò que determina un país. Així doncs és normal que els seus balls siguin molt peculiars. D'aquesta vall us oferim tres danses que gaudeixen de tota la frescor de les coses senzilles, que com esquemes de contradansa ens recorda que aquesta vall s'obre cap a l'altra banda dels Pirineus.
Algunes d'aquestes danses són vives, és a dir, que en l'actualitat es segueixen ballant en els llocs d'origen, per tant la nostre intenció no és voler manipular o trair l'autenticitat d'aquests balls al posar-los en un escenari, sinó que volem que sigui un sincer homenatge a les terres de l'Aran, a la seva llengua i a la seva gent.
Les danses són: * "Ball Pla de Canejan" * "El tricuté" * "Et Cadrilló"

A Cabrera de Mataró la Bolangera s’hi ballà fins a començaments del nostre segle i es deixà de ballar en favor d'altres balls més acceptats.
En gran part del Maresma la Bolangera fou ballada solament amb corranda i cadena. A Cabrera assimilà el punt d'espolsar, adquirint un senzill matís diferent.
El ball s'esdevenia a la plaça que hi ha al costat de l'església i tenien cura de la senzilla organització de les balles de les festes els anomenats "placers".
El ball fou acompanyat indistintament amb flabiol, tamborí i sac de gemecs.

La Bolangera és un dels balls més populars. El seu origen el podem situar cap a l’edat mitjana, essent el seu precursor el “Ball Rodó” que tant de crèdit i extensió assolí en les darreries del segle XV.
La Bolangera és la que feien els mariners o pescadors del poble de Roses, essent una de les variants més boniques que es coneixen a causa de les diverses figures de què consta. Es ballava després del “Ball de Nyacres”, i no hi havia data assenyalada per ballar-la; es feia quan es creia convenient, per la festa major, el carnaval, etc.

A les comarques del Nord de Catalunya s’havia ballat la Bolangera, dita de punt fix, com a primer ball de Carnestoltes i servia per determinar les parelles per a tots els balls propis d’aquest període. El jovent sortia a ballar a la plaça i inicialment s’aparellaven indiferentment. A cada represa de ball es mudaven de parella, de manera que amb una tirada llarga podien arribar a ballar tots els dansaires amb totes les balladores. Els músics tocaven una estona i quan els semblava paraven, generalment durant la cadena que és la darrera figura del ball, era aleshores que quedava fixada la parella, en funció de qui tenien davant.

És un ball molt animat i graciós, de ritme viu i tonada alegra.
La invariabilitat de la primera part ballada en rodona en totes les variants, sembla ésser indici de ball molt antic; és molt probable que la Bolangera sigui la continuació dels antics balls rodons els quals, com el seu nom indica, eren la base d’una gran rodona de la qual es desfeien els balladors en un moment donat, per fer algunes figures i tornar-se a agafar en rotllana una altra vegada.

Per celebrar el Carnaval, al Prat de Llobregat, s'organitzaven colles que el diumenge recorrien les masies dels voltants del poble, on cantaven, ballaven i recaptaven diners i viandes. El dilluns repartien la recapta, aquest cop però pels carrers i places de la vila. El dimarts organitzaven un dinar amb el producte de la capta i al vespre feien un sarau.
El ball que ens ocupa s'havia ballat per fer el captiri regularment fins a la segona meitat del segle XIX, a partir d'aleshores solament es ballà de forma ocasional. Al tombant de segle, fou recuperat per la colla "Els Bajarts" i s'acompanyà de primer, amb flabiol i tamborí tradicionals, i més tard al so d'un clarinet. L'any 1952 fou reconstruït, per ordre de l'Ajuntament i seguint les indicacions dels components de la colla dels Bajarts que encara vivien, per Joan Comas i Vicens per tal de ser ballat per la festa Major.
La melodia fou harmonitzada pel mestre M. Oltra.

El Contrapàs és una de les danses més antigues de Catalunya, ja que se’n troben en els segles XV i XVI.
Antigament eren danses que feien referència a la passió de Crist i es ballaven a l'interior de les esglésies. Posteriorment s'anà degenerant, passant a ser menys recitades i més ballades a fora al carrer.
El Contrapàs de St. Genís de Palafolls, el ballaven els pescadors del Maresme per donar gràcies per la bona temporada o un bon dia de pesquera.

Dansa mallorquina de moviments ràpids i guspirejant. L'origen del nom Copeo es incert; alguns diuen que ve de cop, de copa etc.

A Surnià, població del Rosselló (Catalunya Nord), durant la Festa Major es ballaven moltes corrandes amb tot el tipisme i caràcter d'aquest ball rossellonès.
Per ballar la corranda, els homes es col•locaven formant un cercle en grups de dues, tres o quatre parelles. A meitat del ball, les dones agafaven impuls, i els homes ho aprofitaven per aixecar-les del terra tan amunt com podien. En previsió d'una possible caiguda, els músics feien una prudent advertència a les dones tot dient:
" Corrandes no són corrandes, i cançons no són cançons, donzella que vol ballar-les, ha de portar calçons" .

Aquesta dansa era ballada a Santa Coloma de Cervelló per a celebrar les festes de recollida de les cireres;
podríem dir-ne que era una dansa de Primavera, doncs les primeres cireres es cullen per aquestes dates.

Dansa interpretada per un grup de tres balladors, dues noies i un noi. El ballador es convenia amb les dues balladores per a ballar un ball i posats d'acord, el dimarts de Carnestoltes el fadrí les anava a cercar a les respectives cases i en grup de tres sortien de bracet, col•locant-se el noi entremig de les dues noies. Durant tota la tarda el noi ballava amb totes dues fent-les objecte de mil atencions i gentileses, a les quals elles corresponien.
Durant la dansa, s'entaulava una furiosa batalla de confits, llençant-se´n en total uns quants quintars.
Aquesta dansa també s'havia ballat a Sitges i a Reus, no quedant-ne gairebé cap record.

Ball infantil de bastons que es ballat al Rosselló al so de la cançó del mateix nom i que diu així:

A Sant Martí a prop de la Bastida
vivia un pobre capellà.
Menjava poc, una trumfa bullida
de tant en tant un crostó de pa.
Però un bon dia una gallina,
prop de l’ermitatge va passar.
Li va tòrcer el coll, la va fer rostida.
La mateixa nit se la va menjar.
Llamp qui te fut! És millor que trumfes.
Llamp qui te fut! És millor que pa.
Llamp qui te fut! És millor que trumfes per sopar.

És una coreografia de nova creació, amb música de pasdoble català, que dona entrada a algun ball de plaça durant les festes.

És un ball popular del País Valencià, acompanyat d'una cançó, la lletra de la qual, ens explica el perquè d'aquesta dansa.

El poble de Viladecans i en general el Baix Llobregat, havia estat típic el ball del Patatuf.
Dansa molt senzilla de melodia i moviments graciosos, que comença amb un picament de mans per part dels dansaires, circumstància que hom creu deriva el seu nom singular.

Igual que la jota tortosina era anomenat "ball de Pagès", pel fet de ser ballat per la pagesia.
El seu nom, ball de punxó o del punxonet, prové d'un gest fet pels dansaires en ballar-lo i que consisteix en aixecar els dits índexs de les mans enlaire. Aquest gest pot ser la resta d'alguna cerimònia ritual relacionada amb el conreu de la vinya.

Els mots virol i virola, signifiquen cosa que gira o volta. En algunes contrades, anomenen virolet a la baldufa petita, mentrestant que a la Catalunya antiga era el nom donat als balls de bastons.
Es relaciona el repic de bastons amb els cascavells que s'utilitzaven en antics rituals màgic-religiosos per tal d'espantar els mals esperits.

La Patum de Berga és un dels documents folklòrics més rics del nostre país. És una celebració d'arrels medievals en què intervenen diferents "entremesos" dels anomenats "de peu", és a dir, amb moviment.
En aquest conjunt hi ha, però, dues escenificacions que no tenen res a veure amb la pregona antiguitat dels altres entremesos: són els "Balls de Nans".
A la Patum hi ha "Nans Vells" i "Nans Nous" perquè els primers van quedar arraconats una temporada i se’n van fer de nous(1888) per fer-los sortir en el seu lloc, encara que més tard els hi van tornar a incorporar.
La presència dels nans en la mitologia dels pobles sembla respondre a la necessitat d'incorporar a la tradició personatges populars, la gent del poble, pel fet que els estaments nobles ja tenien la seva representació en els gegants.

El ball mallorquí es caracteritza actualment per la gran diversitat de números i moviments, si bé tots procedeixen de "mateixes", "jotes" i "boleros". No obstant, l'afany de superació advertible en les agrupacions folklòriques tan abundoses i l'afany d'una superació i ampliació de repertori a representar, han "inventat" diversos balls i figures i han afegit als ja clàssics un major número d'executants.
Pretendre fer història dels balls mallorquins, és una difícil tasca, ja què existeixen pocs detalls per poder-hi treballar.
Tot el ball de les illes, resta en una mitja confusió. D’entre aquesta confusió on res queda definit i clarificat i on no es sap el què és veritable i el què no ho és, en Salvador Melo en feu una veritable creació coreogràfica, representant una festa en una plaça de Soler.

Dansa de lliscades, fou ballada preferentment el dia de Dijous Gras a Ceret, Prats de Molló i Arlés.
També se la denomina "cascavellada" pel fet que els balladors porten cascavells a les cames per donar més espectacularitat al ball. Així mateix les balladores porten una pandereta a la mà, que fan sonar durant la dansa.

És una dansa localitzada en tota la Vall d'Aran, essent gairebé el final obligat en totes les festes on tothom i prenia part. Una de les seves característiques era el canvi de parella , amb la qual cosa, ningú no sabia amb qui acabaria la dansa, que s'anava repetint mentre hi havia balladors.

La Vall d'Aran posseeix una fisonomia i una llengua pròpia, és a dir, tot allò que determina un país. Així doncs és normal que els seus balls siguin molt peculiars.
D'aquesta vall us oferim aquesta dansa que gaudeix de tota la frescor de les coses senzilles, que com esquema de contradansa ens recorda que aquesta vall s'obre cap a l'altra banda de Pirineus.

Aquesta dansa, tal i com indica el seu nom, és una Farandola Provençal. No és una dansa tradicional sinó una creació del coreògraf Salvador Melo, en la que es pot apreciar que, tant la melodia com els passos i les evolucions coreogràfiques, són típiques de la majoria de farandoles provençals.

Entre els balls populars de la pagesia mallorquina, coneguts com a “balls de pagès”, hi ha danses o formes de dansa, que es ballaven en determinades festes, mentre que d’altres havien servit per portar el ritme de determinades feines.
La Festa de la Pagesia, és una coreografia que posa en escena tres de les peces més populars i conegudes del folklore mallorquí: la cançó de sa Ximbomba, que es feia servir a les “xarangues de carrer” per carnestoltes, el Ball de Neu, per trepitjar la neu i el bolero mallorquí anomenat el Parado de Selva.

És una dansa guerrera d'origen àrab.
En la seva interpretació les noies van dibuixant amb les seves panderetes senzilles evolucions que contrasten, en la segona part de la dansa, amb els gestos virils i difícils dels homes que repiquen amb ritme esbojarrat les panderetes.

Com qualsevol altra comunitat de pobles que viuen unes semblants condicions geogràfiques, econòmiques i socials, la Plana de Castelló ha guardat gelosament al llarg de la seva Història un ric repertori de Balls Populars anomenats "Antics Balls de la Plana". De vegades s'anomenen "ball compost", i d'altres "ball de plaça", "ball rodat" o "ball pla".
En la expressió de la Festa Popular Castellonera s’hi ballaven Boleros, Marineries, Seguidilles i Jotes.

L'últim diumenge d'agost, a Castellterçol, es celebra la Festa Major d'Estiu en honor dels copatrons Sant Víctor i Companys Màrtirs. Un dels actes que donen més personalitat a aquesta festa és la seva Dansa i el Ball del Ciri, que són ballats a la plaça de la vila el diumenge a la sortida d'ofici.
La Dansa és plena de gravetat, i està precedida per un passeig solemne i cerimonial. Acostuma a ballar-se dues vegades seguides, essent al començament de la segona ballada quan els ballarins cedeixen llurs companyes a les autoritats que han estat contemplant el ball, fent el que s'anomena "pas d'autoritats".

A l'època de Carnaval, a Catalunya, es produeixen un tipus de dansa complexa, resultat del conjunt o suma de diverses parts. Són danses formades per un seguit de balls encadenats que conformen un conjunt llarg, variat, alegre i vistós. Joan Amades les descriu així: "...espectacles de ball de plaça, generalment formats per diferents danses encadenades i aplegades fins a construir conjunts força variables..."
Són habituals a les comarques centrals del Principat: el Vallès Oriental i Occidental, el Maresme i el Baix Llobregat, i prenen diferents noms segons la seva localització; balls de gitanes, espolsades o disfressades.
Aquesta darrera denominació identifica les danses de Corbera de Llobregat o Sant Vicenç dels Horts.
La Disfressada era ballada per una colla de parelles disfressades. El primer home feia funció de capdanser i tenia el privilegi d'evolucionar tot sol cada cop que els seus companys evolucionaven plegats en rotllana. Sovint anava vestit ben mudat amb barret de copa que feia voleiar mentre evolucionava tot sol.

Com el seu nom indica, la Disfressada està relacionada amb els costums del Carnaval. En un principi aquesta dansa només es ballava durant aquesta festa, però amb el temps transcendí en altres dates del calendari.
El ball el constitueixen deu tipus d passos diferents: l'espolsada, el carrenxec, la passatgera voltada, el llancer, el Contrapàs, la cadena, el molinet, la contradansa, la sardana i el galop.
Prèviament a la dansa, el Capdanser, anomenat també "volant", saludava a les autoritats i els dirigia un discurs que acostumava a ser sempre el mateix. Tot seguit s'iniciava el ball. Aquest personatge portava un ample barret de copa que sostenia amb la mà enlaire durant les seves evolucions. Sempre que la resta de dansaires feien rotllana, el capdanser se situava al mig voltant en sentit invers als altres, amb el barret novament alçat.

La Muntanyenca és una fantasia coreografiada per en Lluís Trullàs. És un ball de muntanya de caire alegre i divertit. La varietat de les figures i la música alegre donen gran espectacularitat al ball.

A Sant Julià de Vilatorta, a la Plana de Vic, per Carnestoltes es ballava aquest ball, que per la seva coreografia ens recorda l'Indiot, ja que la seva nota característica és l'elevació de ponts, per sota dels quals han de passar totes les parelles.

Ajustant-se a la concepció lògica del calendari, des del punt de vista agrícola, en altres temps l’any començava amb la sembra i acabava amb les veremes. Així doncs, el canvi d’any es produïa a la tardor.
D’acord amb aquesta manera de pensar, s’entén que les festes de la verema eren celebrades per tota la pagesia.

Representaci de l'actuaci

Llibre Vermell es un espectacle de l’Esbart Sant Martí de l’Ateneu Torrellenc, interpretat i ballat pel cos de dansa a traves de tres coreografies, Stella Splendens, Cuncti i Mortem Festinamus i acompanyats per la música d’Electrica Dharma. L’espectacle, està inspirat en l’apassionant i venerable “Llibre Vermell de Montserrat”. Escrit al segle XIV pels monjos del monestir, aquest recull, entre altres relats, cants i danses que servien d’entreteniment pels pelegrins que hi anaven a passar tot el dia o la nit. Dels deu cants que s’hi troben, tres són canons a tres veus, dos són cants polifònics, i cinc són danses a “ball redon”. El que es vol expressar a traves de la dansa és l’esperit i l’estat d’ànim d’aquells pelegrins humils que anaven a venerar la Mare de Deu, i creiem que la barreja dels sons d’un grup de rock amb melodies medievals i les danses de l’esbart era un desafiament que no ens podíem deixar perdre. Així doncs, dos móns distants, del rock i l’esbart, s’han fusionat per unir també dos èpoques llunyanes, la del s.XIV amb la del s.XXI.

L'Espolsada és una dansa de Carnestoltes de caràcter alegre i festiu, que es ballava a la plaça el dimecres de cendra durant tota la tarda. Les colles de gitanos i blancs evolucionaven en mig de la complicitat de tot el poble.
Consta de cinc figures anomenades "entrada de ball", "el ball rodó o l'espolsada", "la voltada", "el ball llarg" i "la sortida". La seva continuïtat estava garantida per la funció dels seus caps de colla que a plena veu ordenaven les evolucions a efectuar.
La versió que us oferirem a continuació, és la recollida per en Josep Vilar l'any 1950.

És molt possible que el ball, en el seu origen, tingués un sentit màgic i que el ballador volgués comunicar a les armes el do de ferir bé la presa en la cacera o fos com una acció de gràcies un cop finida l'acció.
En alguns llocs es coneix com a ball de bastons o garrots pel fet d'utilitzar-ne dos de situats en creu a terra.
Hi ha una tradició que relaciona el ball amb el text de la cançó, que ens explica l'alegria tinguda per l'hereu Riera perquè va veure la seva promesa guarida per intervenció del Sant Crist, fet que el va incitar a ballar al voltant de la creu.
També l'hem trobat com a dansa de gresca i de taverna per a decidir qui paga de tothom. Pren diverses formes: si el ballador toca els bastons amb els peus, paga penyora, i, si no en surt un altre a ballar; hi ha un got de vi ple i la creu al damunt i, si no l'aboca en ballar, es beu el vi; ara bé, si el fa caure, és ell qui paga el dels altres; es posen també gots de vi damunt de la creu i unes altres creus damunt dels gots corresponents per tal de fer prova de gran destresa.
A vegades era ballat per més d'una persona.

És una dansa prou estesa arreu d'Europa.
Entre nosaltres havia estat ballada al Pallars, l'Urgell, la Segarra, el Ripollès, la Garrotxa i a Cardona. En algun d'aquests indrets era costum ballar-lo tots els diumenges, com formant part de les ballades ordinàries, en canvi per Carnestoltes revestia un caràcter especial i propi, tot i essent igual en la seva coreografia i evolució.
En algunes poblacions, era el primer ball que es deixava ballar als nois en passar a ser fadrins.
La seva coreografia és molt vistosa, duent cada parella un mocador amb el qual van fent pont perquè passin les demés parelles.
L’Indiot amb gran diversitat de passades i ponts, encara fou ballat al poble de les Llosses (Ripollès), l'any 1924.

L’hegemonia dels fadrins acostumava a venir representada per la seva unió en grups o cofraries que tenien els seus ritus d’integració, dels quals aquest ball n’és un exemple.
L’Indiot és un ball de caràcter senyorial que era ballat com a ritus de passatge.
Les parelles no es donaven mai la mà, sinó que s’unien a través d’un mocador o cinta. La figura essencial era el pont amb diverses formes, sota del qual els dansaires passaven varies vegades.
Poder figurar com a capdanser era considerat un honor, ja que qui l’ocupava era el director del ball. Aquest dret corresponia a qui més pagava.

És una dansa de nova creació, coreografiada per l'Albert Sans i Aris amb música d'Emilio Arrieta. Va ésser estrenada el 20 de gener de 1968 al Gran Teatre del Liceu, formant part del segon acte de l'Opera Marina, amb intenció d'ambientar i donar color a l'acció de l'obra, que es situa a mitjans del segle XIX a la vila de Lloret de Mar.
Posteriorment en Jordi Núñez fou l'encarregat de la instrumentalització per a cobla.

A la Festa Major de Sitges, es ballaven un gran nombre de balls representatius d'aquesta vila, d'entre els quals destaca la Moixiganga.
Aquesta dansa, és una de les poques que tenen caràcter religiós, consistent en la representació de la passió i mort de Jesús a través de vuit quadres plàstics, entremig dels quals hi ha una passada al so d'una melodia especial. La tonada, és de les més solemnes de la nostra música popular.
Quan es ballava de nit, els dansaires duien enceses una destral a cada mà, produint un gran efecte amb el seu guspireig dins de la fosca.

Gurb, a l'alta muntanya lleidatana, fins a temps ben recents s'han ballat dues danses de les més interessants i gracioses del nostre art coreogràfic i popular: la Morisca i el Galop de Cortesia.
De la Morisca, a Gurb es dansava una versió pròpia i diferent de les que es dansaven a Gerri de la Sal i la Guardia. Aquesta potser no era tant interessant com la de Gerri de la Sal, però si més airosa i força més graciosa.
La Morisca és un ball d'origen àrab interpretat per una sola parella, en el qual es presenta un capità àrab que amb la destresa dels seus salts arriba a captivar l'atenció d'una donzella cristiana.

Aquesta dansa, així com el ball del Rossinyol, actualment s'han recuperat com a part del Ball de Bastons de Malpàs (Alta Ribagorça). El ballen homes sols, el dia de Sant Pere dins la Festa Major.

A Sant Iscle s'havien ballat diversos balls entre els que hi destaquen els balls de bastons i el ball de gitanes. També hi trobem balls vuitcentistes i balls més antics com un ball pla, una espolsada i un patatuf.
A l'hora de reconstruir aquest Patatuf per a poder-lo ballar s'ha optat per la comparació de figures amb el de Sant Pere de Riu, introduint-hi una figura en rotllana a tall de sardana que recordés el nom que aquest ball pren com a ball de bastons a Canyet.

Com la resta de danses valencianes, s'ha vist influenciada per la cultura arabesca al regne de València. Això ens ho recorda el seu ritme de panderetes i el seu bracejar.

Segons Joan Amades, les comparses de Carnaval que anaven a cantar i ballar per les cases, s'anomenaven quadrilles perquè, per tal de poder ballar balls de quatre havien d'estar formades per un nombre de gent múltiple d'aquest número.

Dansa de caire senyorial que es ballava dintre del cicle del Carnaval i que va ésser restaurada a Martorell el dia 6 de gener de 1956.
Segons es desprèn del nom, podem molt bé incloure-la en el grup de balls que dels salons dels palaus, el poble els va traslladar a les places públiques, conservant però en moltes de les seves evolucions el record del seu origen cortesà.
És una dansa amb múltiples evolucions, la majoria d'elles molt característiques de la dansa tradicional catalana, com són cadenes, cargols, voltes amb una mà, etc. , essent pròpies de la Quadrilla els festeigs dels balladors amb les balladores i la figura dels "mirallets".

És un retaule de melodies del País Valencià, entre les quals destaca la jota, pausada però ardent, com la llum d'aquesta terra.

A Torrelles de Llobregat i a St. Vicens dels Horts, les dones havien ballat la Tal.lara a la vinya.
Sembla ser que l'única cita que s'ha trobat fins ara donant testimoni que havia existit aquest ball en el nostre poble explica textualment: "Aplegats de manera desigual, ballaven un ball rodó desgairat, agarbonant-se amb atabalament, cop ací, cop allí, al so d'una curta cantarella no gaire polida i impublicable, molt adient amb l'aire de l'esbojarrada coreografia i amb les bullícies de les veremes".

En el Pirineus Català, concretament a la comarca del Pallars, quan els pastors baixaven als pobles un cop acabat l'estiu, ballaven aquest ball anomenat Tirotitaina. La melodia musical és molt senzilla i normalment tots els músics dels pobles de la comarca la coneixien.
Les coreografies no obstant, eren molt diferents, fins i tot en un mateix poble podia ser interpretada de diferent manera.
La versió que els oferirem, conté els passos que eren pràcticament comuns i on els esclops són els que marquen el ritme del ball.

Aquesta dansa és una fantasia del coreògraf Salvador Melo, que amb motiu d'un viatge que feu a l'Alguer, i segons sembla motivat pel bon acolliment que trobà en aquella ciutat germana, decidí plasmar el seu agraït record en aquest ballet.
No és doncs una dansa amb arrels catalanes pròpiament dites, però tal vegada per la seva vistositat, ritme trepidant i espectacularitat, la majoria dels esbarts l'han incorporada al seu repertori.

Durant el mes de maig, acudia a Olot nombrosa fadrinalla de tota la comarca a buscar parella. D’aquí el nom de triai, equivalent a tria de promesa.
Sense donar-se la mà, fadrins i donzelles iniciaven la dansa. En acabar la part melòdica del ball, el fadrí que volia demanar relacions a alguna fadrina l’agafava de la mà, gest equivalent a una declaració amorosa. La dansa iniciadora de festejos, era la causa de molts casaments.
Durant el mes de maig, acudia a Olot nombrosa fadrinalla de tota la comarca a buscar parella. D’aquí el nom de triai, equivalent a tria de promesa.
Sense donar-se la mà, fadrins i donzelles iniciaven la dansa. En acabar la part melòdica del ball, el fadrí que volia demanar relacions a alguna fadrina l’agafava de la mà, gest equivalent a una declaració amorosa. La dansa iniciadora de festejos, era la causa de molts casaments.